Ball de bot
El nom de ball de bot es refereix a un conjunt de danses tradicional on hi són presents els següents gèneres: jota, bolero, fandango, mateixa i copeo. Es caracteritzen per ser ballades sobre la mitja punta dels peus, mantenint el cos alçat, sempre fent rebots.
El seu origen és de caire cortesà i es data als s. XVII i XVIII. El s. XIX amb l’arribada dels balls centreeuropeus restà reduït a les zones rurals. Durant la dictadura de mitjans de s.XX, el Ball de bot pagès, a algunes zones més pròximes a les capitals, quedà invisibilitzat per l’oficialitat de l’escola bolera, la seva supervivència va quedar en mans d’agrupacions folklòriques en moltes zones. En altres, tot això a la part forana, la tradició és mantingué gràcies a la transmissió de padrins a néts, la vinculació amb alguns esdeveniments lligats al camp o a les festes patronals, i també a la permanència de la figura dels Xeremiers (xeremia i tamborino-i-fabiol). Als anys 50 va rebre una empenta amb el turisme de masses, impulsat des de les institucions del règim, que promovia mostres i concursos nacionals i internacionals. A Mallorca, fou, malgrat els perjudicis de la folklorització, una forma eficient de recopilar informació cultural per part de la ciutadania, que encara tenia accés a les fonts d’informació de persones majors, que es van poder posar en valor i a qui es va donar visibilitat. Fins que els 70’s de l’Obra Cultural Balear i de la Nova Cançó, i als 80’s es produeix un canvi en el seu tractament, i esdevé més popular. Des dels 90’s és a l’abast de tothom, anar a classes de Ball de bot a l’escola, com a extraescolars, en centres cívics de ciutats i pobles, i aprendre a plaça, i ballant en parella o rotllos arreu. Actualment és totalment participatiu, ha recuperat el seu estil improvisatiu i s’ha modernitzat.
En aquest itinerari us proposem treballar quatre generes, el bolero, la jota, el fandango mallorquí i el fandango menorquí.
Durant la mateixa franja, estarem treballant el mateix gènere al taller de dansa i al taller d’acordió. La nostra intenció és posar en comú els dos treballs al final de cada franja.
Sardana
Viatjarem pel mon de la sardana fent un recorregut per tres fases d’aprenentatge tot jugant amb del nostre cos. Desconstruir la dansa per, seguidament, empopar-se del seu estil i finalment acabar gaudint i trempant de valent amb aquesta!
- Desconstruir: f. Mètode d'anàlisi a la inversa que parteix de l'actualitat de la dansa i arriba fins als seus orígens.
En redescobrirem i reaprendrem el concepte que tenim de la dansa de la sardana. Poder dialogar, entendre i reflexionar què entenem per aquesta. Què és la sardana i què no és sardana? Què entenem per sardana? Reflexions sobre l’evolució històrica i social de la dansa.
- Empopar: 1. v. intr. Tocar-se les popes. 2. v. tr. Experimentar l'essència de la dansa i ser-ne conscient.
Aprendrem què és el que caracteritza la sardana. Buscarem quins son els seus ingredients que la fan única en la seva espècie i experimentarem la barreja d’aquests tot trobant la recepta de la sardana. Ens endinsem a l’estil, revisem la posició del cos, escoltem als músics i a la música (què ens diuen?), concepció social i d’espai coreogràfic, etc.
- Trempar: v. tr. Donar a la dansa el punt de duresa i elasticitat que necessita per a la seva pràctica.
Un cop tenim ben cuinada la sardana ja podem descobrir-ne els millors trucs per gaudir-ne el seu gust amb tota la profunditat que requereix. Córrer la sardana? Contrapunts? Repartir? Curts i llargs? Estructura coreogràfica cadencial irregular? Anem a jugar!
Calendari festiu
Bolangeres
La bolangera és un ball de plaça que va ser introduït per la immigració occitana de final del segle XVII i va ser especialment popular a les comarques de l'Alt Empordà i el Rosselló. La paraula bolangera prové del francès boulangère (fornera). Ball de divertiment lligat al cicle de Carnaval, les lletres que l'acompanyen parlen d’un personatge de mala reputació, la bolangera.
Va assolir una gran difusió al segle XIX, ja que era emprada com a cap de ball per començar les festes a les places. Cal destacar que anteriorment, al segle XVIII, l’arribada dels Borbons a la monarquia espanyola va venir acompanyada del gust pels costums francesos, de manera que a la cort i als salons aristocràtics també es va posar de moda aquesta dansa d’origen popular.
Es tracta d’un ball rodó en parelles que conté dues parts, en concordància amb dues frases musicals diferenciades. A la primera part tota la rotllana volta amb pas de galop de costat. A la segona part normalment es manté el galop fent jocs i figures coreogràfiques, com per exemple les cadenes. És una dansa de divertiment que tot i ser senzilla requereix atenció cap al grup per mantenir la forma en rotllana i anticipar les trajectòries de les figures. És una dansa amb una certa exigència física perquè quasi tot el ball és amb pas de galop, inclòs el moment de les figures, de manera que cal ballar-la amb presència corporal. De bolangeres n’hi ha de documentades a molts indrets de Catalunya-
Polca del ball de gitanes de St. Esteve de Palautordera
Ball viu propi de les Gitanes de Sant Esteve de Palautordera que també s’han introduït en d’altres ballades de gitanes, com a Granollers o a Mataró. El ball és en disposició d’una sola rotllana de parelles encarades. És un ball de participació, ràpid d’aprendre, amb canvis de parella a cada volta de la música, fet que convida a la interacció entre la gent i a la diversió. Els peus combinen el ritme de polca amb desplaçament lateral o frontal i el pas de galop per fer desplaçaments o voltar amb la parella.
Ballet de muntanya de Folgueroles
El Ballet de Muntanya, és un tipus de ball considerat com un dels més característics en una ampla franja de terreny que compren prioritàriament les següents comarques: la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès, l`Empordà i el Pallars. Antigament, aquesta dansa es ballava per Carnestoltes. Tot i que en l’actualitat no se sol cantar, les diferents versions recollides de la lletra que acompanyava la melodia confirmen que es tracta d’una dansa carnavalesca.
A principis del segle XX, la dansa anava acompanyada amb la interpretació de flabiol i bombo redoblant i era coneguda com “El Truità”. A vegades també intervenia la cornamusa. Existeix una certa controvèrsia respecte a la melodia i el lloc on es ballava aquesta dansa, pel que fa a les informacions recollides pel folklorista català Joan Amades en els seves obres i les aportacions orals transmeses pel flabiolaire Josep Verdaguer “Roviretes”.
Després d’un temps sense ballar-la, la Joventut Verdaguer (secció juvenil de l’entitat Amics de Verdaguer) la va recuperar durant les caramelles de l’any 1971. A partir d’aquest moment, els Amics de Verdaguer van incloure la dansa dins del programa d’actes anual de la Festa Verdaguer.
Es balla en quadrilles de parelles. A la primer part de la dansa les parelles volten en seguici i en sentit contrahorari, amb pas de galop, com una entrada de ball. A la segona part, quan la música canvia a compàs ternari, com si d’un ball pla es tractés, les quadrilles s’encaren i tots els balladors fan un pas de de dansa de tres temps, seguint la música. Sense deixar el pas canvien les seves posicions. Aquestes dues parts de la dansa es van intercal·lant fins que els músics toquen una nova tonada rebatuda (de corranda) que els balladors ballen combinant un pas de galop lateral i un salt. Finalment la dansa s’acaba amb un salt de 4 que les quadrilles aguanten tant com poden.